Com suposo queda clar en la entrada anterior, per a mi maragallada no té cap dels atributs pejoratius que en ocasions li atribuïa la premsa i la oposició política. Ben al contrari, la faig sinònim de genialitat, és a dir, quelcom de visionari anticipat al seu temps i abstret de les restriccions de l'entorn.
I de la segona de la que vull parlar és de la proposta d'en Maragall, a l'inici del seu mandat al front de la Generalitat, d'una taxa per a les transaccions amb segones residències. Se li va tirar al coll tothom, començant per l'ex-alcalde de Puigcerdà. Els feia por aturar el sector de la construcció i, de retruc, de la resta de negocis al voltant del turisme.
Òbviament hauria frenat el sector constructor/immobiliari. I d'això es tractava, de frenar-lo abans de que es produís l'esclat de la bombolla immobiliària. Però està clar que prevenir no sol tenir bona recepció, en tant que només mostra el cost de la pròpia prevenció, i no el molt més gran d'allò que evita i no podem encara mesurar, o no volem creure que vindrà. I així passem de no evitar-ho, a lamentar-ho.
Pel que fa a aquest cas, a lamentar en primer lloc la pròpia crisi immobiliària, i en segon lloc la empremta de quan estava en alça: un reguitzell d'urbanitzacions arreu i sense fi, a la platja i la muntanya, la majoria d'elles amb un grau d'ocupació inferior als 20 dies per casa i any. Haver-ne fet menys cases, potenciant a canvi altres formes de turisme, com ara les cases rurals, hauria suposat cap sotrac als negocis que viuen del turisme?.
Suposo que avui trobaríem major consens en l'alternativa maragalliana: menys construcció, altres formes de turisme, cap punxada d'un globus no inflat, menys ingressos municipals per construcció i IBI compensats per la pròpia taxa/fre. Allò genial, però, és veure-ho abans.
miércoles, 17 de diciembre de 2008
lunes, 8 de diciembre de 2008
maragallades (1)
Diumenge passat es va presentar al Palau de la Musica l'Oda Inacabada, d'en Pasqual Maragall, Alcalde Olímpic i President de l'Estatut. Hi ha altres maragallades, però, menys conegudes i malgrat això prou reveladores del tarannà d'en Maragall. Jo mateix he tingut ocasió de treballar en alguna d'elles.
Barcelona Tecnologia la primera. Un intent "avant la letre", doncs parlem del 1988, de convertir els resultats de recerca universitària en productes i empreses. Probablement, quelcom excessiu per a ser impulsat per un ajuntament. Però és cert que en Maragall no limitava allò que creia que s'havia de fer, en funció de les competències de l'ens on fos. D'altra banda, a qui millor li hauria correspost impulsar quelcom així, com hauria estat el Govern de la Generalitat, en aquelles èpoques tenia per Director d'Indústria un "Neocon" que defensava que la millor política industrial era la que no existia.
Així doncs, amb l'impuls de l'ajuntament de Barcelona, les llavors tres úniques universitats de la ciutat (politècnica, autònoma i central), i d'algunes empreses accionistes per a poder estar a prop del llavors alcalde pre-olímpic, més que no pas per creure en el projecte, vàrem començar una feina apassionant d'anar cercant pels laboratoris universitaris projectes susceptibles d'explotació comercial. Tot just s'havia aprovat a l'Estat la LRU (llei de reforma universitària), que per primer cop permetia la col.laboració entre les universitats i les empreses, intentant acabar amb la encara avui dia mal resolta relació entre el mon de la ciència i la economia productiva del país.
Com en part passa avui amb el procés de Bolonia, alguns consideraven perillosa aquesta aproximació de la empresa al santa sanctorum universitari. I no negaré que en ocasions aquella s'aproxima per, i aquesta li presta, serveis en franca competència deslleial amb despatxos i consultories privades. I també crec que, a més de tecnologia, es a dir, coneixements susceptibles d'aplicació pràctica, la universitat s'ha d'ocupar de la ciència, es a dir, de saber més i millor com son les coses, de descobrir les lleis que les regeixen. Sense que a priori tingui una utilitat pràctica més o menys mediata.
En tot cas, la idea d'en Maragall ja era llavors la de que el model econòmic del nostre país havia d'anar-se orientant cap un més propi de la societat del coneixement: innovació, tecnologia, productivitat,... I déu n'hi do la de projectes que vàrem trobar!. En poc més de quatre anys vàrem patentar i desenvolupar un sistema de criopreservació de vàlvules de cor humanes per a trasplantament (encara avui l'únic banc europeu de vàlvules de cor), un nucli de truges hiperprolífiques (les nostres tenien 10 porquets per part, mentre holandeses i belgues en tenien 12), noves varietats de flors (fins llavors totes importades), un nou mòdul de potència, etc. Malauradament, desenvolupar la tecnologia va ser més fàcil que comercialitzar el producte: no vàrem trobar empreses d'aquí amb capacitat per comercialitzar productes innovadors, i com a tals orientats al mercat global, i a la fi vàrem haver de vendre'ls a empreses foranes.
Com la pròpia Barcelona Tecnologia, que un cop fora en Maragall de l'alcaldia, no va trobar en en Clos la motivació suficient i es va iniciar un curiós procés de venda: en aquell moment érem una vintena d'enginyers i una cartera de productes reeixits, i vàrem trobar empreses locals interessades en comprar-nos si ens desfèiem dels enginyers, que consideraven un passiu, mentre empreses de fora, pel contrari, s'interessaven pels enginyers. Així doncs, vàrem vendre als primers els productes, i traspassar als segons els enginyers. Dit d'una altra manera, els d'aquí es van quedar els ous, que es podien posar ràpid a la paella, i els de fora les gallines. Quin ridícul!, com i quan canviarem el país?.
Barcelona Tecnologia la primera. Un intent "avant la letre", doncs parlem del 1988, de convertir els resultats de recerca universitària en productes i empreses. Probablement, quelcom excessiu per a ser impulsat per un ajuntament. Però és cert que en Maragall no limitava allò que creia que s'havia de fer, en funció de les competències de l'ens on fos. D'altra banda, a qui millor li hauria correspost impulsar quelcom així, com hauria estat el Govern de la Generalitat, en aquelles èpoques tenia per Director d'Indústria un "Neocon" que defensava que la millor política industrial era la que no existia.
Així doncs, amb l'impuls de l'ajuntament de Barcelona, les llavors tres úniques universitats de la ciutat (politècnica, autònoma i central), i d'algunes empreses accionistes per a poder estar a prop del llavors alcalde pre-olímpic, més que no pas per creure en el projecte, vàrem començar una feina apassionant d'anar cercant pels laboratoris universitaris projectes susceptibles d'explotació comercial. Tot just s'havia aprovat a l'Estat la LRU (llei de reforma universitària), que per primer cop permetia la col.laboració entre les universitats i les empreses, intentant acabar amb la encara avui dia mal resolta relació entre el mon de la ciència i la economia productiva del país.
Com en part passa avui amb el procés de Bolonia, alguns consideraven perillosa aquesta aproximació de la empresa al santa sanctorum universitari. I no negaré que en ocasions aquella s'aproxima per, i aquesta li presta, serveis en franca competència deslleial amb despatxos i consultories privades. I també crec que, a més de tecnologia, es a dir, coneixements susceptibles d'aplicació pràctica, la universitat s'ha d'ocupar de la ciència, es a dir, de saber més i millor com son les coses, de descobrir les lleis que les regeixen. Sense que a priori tingui una utilitat pràctica més o menys mediata.
En tot cas, la idea d'en Maragall ja era llavors la de que el model econòmic del nostre país havia d'anar-se orientant cap un més propi de la societat del coneixement: innovació, tecnologia, productivitat,... I déu n'hi do la de projectes que vàrem trobar!. En poc més de quatre anys vàrem patentar i desenvolupar un sistema de criopreservació de vàlvules de cor humanes per a trasplantament (encara avui l'únic banc europeu de vàlvules de cor), un nucli de truges hiperprolífiques (les nostres tenien 10 porquets per part, mentre holandeses i belgues en tenien 12), noves varietats de flors (fins llavors totes importades), un nou mòdul de potència, etc. Malauradament, desenvolupar la tecnologia va ser més fàcil que comercialitzar el producte: no vàrem trobar empreses d'aquí amb capacitat per comercialitzar productes innovadors, i com a tals orientats al mercat global, i a la fi vàrem haver de vendre'ls a empreses foranes.
Com la pròpia Barcelona Tecnologia, que un cop fora en Maragall de l'alcaldia, no va trobar en en Clos la motivació suficient i es va iniciar un curiós procés de venda: en aquell moment érem una vintena d'enginyers i una cartera de productes reeixits, i vàrem trobar empreses locals interessades en comprar-nos si ens desfèiem dels enginyers, que consideraven un passiu, mentre empreses de fora, pel contrari, s'interessaven pels enginyers. Així doncs, vàrem vendre als primers els productes, i traspassar als segons els enginyers. Dit d'una altra manera, els d'aquí es van quedar els ous, que es podien posar ràpid a la paella, i els de fora les gallines. Quin ridícul!, com i quan canviarem el país?.
lunes, 1 de diciembre de 2008
pluja de milions
Despres d'un parell de mesos veient de retallar inversions municipals, per ajustar el pressupost als minvants ingressos corrents i la nul.la generació d'ingressos provinents de venda de sol, ara el Govern de l'estat plou milions a gastar d'immediat. No valen, però, els projectes que haviem ajornat prèviament: han de ser de nova planta, de menys de 5 milions cadascun, a realitzar-se en un any, i a redactar i licitar en menys de 3 mesos. I que suposin molta mà d'obra i treure gent de l'atur.
Aqui i allà veurem asfaltat de carrers, més enllumenat pùblic, restauracions, millores a les escoles pùbliques,....
Si es fa amb seny, aquesta mesura pot certament suposar una forta dinamització econòmica. Vuit mil milions que en gran mesura haurien de gastar-se dins de l'estat, això és amb baixa importació derivada, i que d'entrada aniran a empreses constructores i instal.ladores, a la indústria auxiliar d'aquestes, a les 200.000 persones directament empleades, més la ocupació indirecta generada; i del salari d'aquests, a assegurar rebuts d'hipoteques i mantenir el consum.
Caldrà veure la capacitat multiplicadora d'aquest esforç, i si s'ac0nssegueix posar en moviment la màquina econòmica amb prou inèrcia com per a continuar en marxa desprès, un cop aquest esforç excepcional s'exahureixi.
Riscos: projectes poc o mal definits, que finalment puguin arribar a ser com tirar els diners; empresaris i politics poc honestos, que feta la llei, feta la trampa, i trobin camins per agafar-los sense aplicar-los a la seva finalitat; qui dia passa any empeny, es a dir, un pedaç per superar el sotrac actual.
Malgrat tot, una bona mesura de politica económica keynesiana, i democràticament equitativa. Caldrà veure la capacitat dels ajuntaments per a respondre als ajustats terminis previstos de redacció i execució de projectes i obres.
Això pel que fa al curt termini. Quan al mig i al llarg, la mesura suposa mantenir amb artificialitat un sector econòmic, el de la construcció, que havia crescut en excés gràcies a la bombolla immobiliària, i que vulguem o no haurà d'anar disminuint en favor de sectors industrials amb capacitat exportadora, es a dir, innovadors i amb elevada productivitat.
Per fomentar això, en canvi, només ha plogut un 10% del que ho ha fet per a la construcció. Amb això serà difícil, doncs, canviar l'insostenible, pel dèficit comercial associat, model econòmic que tenim.
Aqui i allà veurem asfaltat de carrers, més enllumenat pùblic, restauracions, millores a les escoles pùbliques,....
Si es fa amb seny, aquesta mesura pot certament suposar una forta dinamització econòmica. Vuit mil milions que en gran mesura haurien de gastar-se dins de l'estat, això és amb baixa importació derivada, i que d'entrada aniran a empreses constructores i instal.ladores, a la indústria auxiliar d'aquestes, a les 200.000 persones directament empleades, més la ocupació indirecta generada; i del salari d'aquests, a assegurar rebuts d'hipoteques i mantenir el consum.
Caldrà veure la capacitat multiplicadora d'aquest esforç, i si s'ac0nssegueix posar en moviment la màquina econòmica amb prou inèrcia com per a continuar en marxa desprès, un cop aquest esforç excepcional s'exahureixi.
Riscos: projectes poc o mal definits, que finalment puguin arribar a ser com tirar els diners; empresaris i politics poc honestos, que feta la llei, feta la trampa, i trobin camins per agafar-los sense aplicar-los a la seva finalitat; qui dia passa any empeny, es a dir, un pedaç per superar el sotrac actual.
Malgrat tot, una bona mesura de politica económica keynesiana, i democràticament equitativa. Caldrà veure la capacitat dels ajuntaments per a respondre als ajustats terminis previstos de redacció i execució de projectes i obres.
Això pel que fa al curt termini. Quan al mig i al llarg, la mesura suposa mantenir amb artificialitat un sector econòmic, el de la construcció, que havia crescut en excés gràcies a la bombolla immobiliària, i que vulguem o no haurà d'anar disminuint en favor de sectors industrials amb capacitat exportadora, es a dir, innovadors i amb elevada productivitat.
Per fomentar això, en canvi, només ha plogut un 10% del que ho ha fet per a la construcció. Amb això serà difícil, doncs, canviar l'insostenible, pel dèficit comercial associat, model econòmic que tenim.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)