Que discutim el cost d'un comiat que porta per nom improcedent, ja és en sí força irònic. Altres països ho tenen molt clar, com França o Alemania, si és improcedent, no procedeix el comiat. Ni amb 45 dies, ni amb 33, ni amb cap altre import que no es pacti "voluntàriament" entre les parts.
Què contractaran més si s'abaixa el cost d'aquest comiat lliure mal anomenat improcedent?, doncs potser sí, i només potser, dependrà de que a la empresa li calgui contractar. I aquí està el nus gordià. Volem empreses que contractin quan tenen demanda, i acomiadin quan no la tenen, o empreses capaces de convertir els seus actius, i el laboral és l'actiu més important, en solucions capaces d'aportar valor als clients i, en conseqüència, de trobar demanda?.
Les regulacions, com les infraestructures de què disposem, acabaran definint el tipus d'empreses que tindrem. Podem facilitar l'aparició d'empreses oportunistes, orientades a un guany immediat i sense una sòlida base de futur, o bé facilitar l'aparició d'empreses basades en capital humà, que vol dir en coneixement, i amb una clara voluntat i estratègia de futur.
No ens enganyem, els empresaris, com la resta d'humans, triaran la opció més fàcil mentre es pugui. No seriem "homo sapiens" si no ho féssim.
jueves, 19 de noviembre de 2009
domingo, 1 de noviembre de 2009
i si esperem a saber si han delinquit, abans de linxar-los?
Cas Pretoria
Els titulars d’algunes noticies, la imatge dels imputats emmanillats, la reacció dels partits als que pertanyien,... Abans d’haver estat jutjats, la imatge transmesa és la de que son culpables. De què, exactament?.
Les operacions immobiliàries han generat ingents plusvàlues mentre s’inflava la bombolla que ens ha dut a l’actual crisi. El sol que avui valia cent, en poc temps podia valer mil. Però això no és cap delicte en si mateix. Qui no ha vist multiplicar el valor de la seva propietat immobiliària?. Qui, que hagi venut abans de la gran pujada de preus, no es penedeix de no haver venut més tard?.
Tampoc no és delicte la requalificació de sol per a generar-ne més sol urbà amb l’objectiu, precisament, de que hi hagi una oferta suficient per satisfer la demanda, i fer així baixar els seus preus. S’acusava a la manca de sol de l’augment del seu preu, ara serà dolent haver-ne generat més?
El delicte pot ser donar i rebre suborns per a fer aquestes operacions. O pagar i cobrar amb diner negre unes comissions als intermediaris que hagin intervingut. S’afirma això?, s’ha demostrat això?.
Només en un cas es parla d’un sobre de 12.000 eur pagats per un empresari per a patrocinar l’equip local d’esport. ¿S’afirma i es pot demostrar que no hagin anat a parar a aquest patrocini?. Es diu que es a canvi de prorrogar un contracte, i es destil·la ferum de corrupció. Tots els contractes de serveis municipals preveuen la seva pròrroga, en general per un sol cop abans de fer nou concurs. I la majoria dels contractes que ho preveuen s’acaben prorrogant. On està el delicte, en que hagi patrocinat l’equip local?. Vagin i vegin les tanques publicitàries de tots els clubs d’esport locals. Hi trobaran les de les empreses proveïdores del municipi. A algú li pot semblar lleig, però no és cap delicte. Se’ls va quedar l’alcalde aquest diners?. Això fora delicte, però algú es creu que un alcalde es ven tan barato?
No pretenc determinar la innocència de ningú. Però tampoc els hem de fer culpables abans que no es demostri. Hi ha una imputació, i haurà d’haver un judici. Mentre, mantinguem la presumpció d’innocència prevista a la nostra constitució. I deixem d’estendre sospites en relació a operacions legals que s’han dut a terme arreu, perquè això cobreix també de sospites a tots els municipis i als seus gestors.
Recordem que anteriorment s’ha acusat i empresonat gent confonent sabó amb explosius!. Qui els torna el temps a aquests innocents, qui la dignitat que se’ls va treure?. La pressa en linxar ara a aquests acusats, sembla pressa per a quedar-se estalvis a l’altra banda. Per que, en tot cas, a judici haurien d’anar tots aquells que van inflar la bombolla immobiliària, i tots aquells que veient-la créixer no van fer prou per aturar-la abans no explotés.
Personalment només recordo a un que ho va intentar. Es diu Pasqual Maragall, començava la seva etapa com a president de la Generalitat i proposava una taxa especial per a les segones residències, i un augment significatiu de l’IBI. El van acusar de voler frenar el sector immobiliari!. Precisament del que es tractava, de frenar-lo abans no ens explotés a la cara.
Com “Al cor a les tenebres”, de Conrad, ara ens volem desfer de qui va anar més lluny en la transformació urbanística de la ciutat. Allà estan les escales mecàniques, les places, els equipaments,.. tot pagat, en molt bona part, amb plusvalues immobiliàries. Com en tants altres indrets. Com es pensa pagar la estació de la Sagrera, amb els 400 milions que s'espera obtenir de les plusvàlues del sol. Si en Bartomeu Muñoz es va enriquir il·lícitament aprofitant el seu càrrec, que la justícia caigui damunt d’ell. Però que es demostri primer.
Així amb aquest i amb els altres imputats de qui es diu que van cobrar en la operació. No se’ns diu si ho van fer amb factura i per una determinada feina, ni tampoc el contrari, només el vel de la sospita que acaba fent culpable a qualsevol que vegi el seu nom citat a l’auto del jutge.
D’alguns d’ells puc donar fe de la seva feina intensa i honesta. I sense proves no em convencerà del contrari la seva aparició en un auto judicial.
Els titulars d’algunes noticies, la imatge dels imputats emmanillats, la reacció dels partits als que pertanyien,... Abans d’haver estat jutjats, la imatge transmesa és la de que son culpables. De què, exactament?.
Les operacions immobiliàries han generat ingents plusvàlues mentre s’inflava la bombolla que ens ha dut a l’actual crisi. El sol que avui valia cent, en poc temps podia valer mil. Però això no és cap delicte en si mateix. Qui no ha vist multiplicar el valor de la seva propietat immobiliària?. Qui, que hagi venut abans de la gran pujada de preus, no es penedeix de no haver venut més tard?.
Tampoc no és delicte la requalificació de sol per a generar-ne més sol urbà amb l’objectiu, precisament, de que hi hagi una oferta suficient per satisfer la demanda, i fer així baixar els seus preus. S’acusava a la manca de sol de l’augment del seu preu, ara serà dolent haver-ne generat més?
El delicte pot ser donar i rebre suborns per a fer aquestes operacions. O pagar i cobrar amb diner negre unes comissions als intermediaris que hagin intervingut. S’afirma això?, s’ha demostrat això?.
Només en un cas es parla d’un sobre de 12.000 eur pagats per un empresari per a patrocinar l’equip local d’esport. ¿S’afirma i es pot demostrar que no hagin anat a parar a aquest patrocini?. Es diu que es a canvi de prorrogar un contracte, i es destil·la ferum de corrupció. Tots els contractes de serveis municipals preveuen la seva pròrroga, en general per un sol cop abans de fer nou concurs. I la majoria dels contractes que ho preveuen s’acaben prorrogant. On està el delicte, en que hagi patrocinat l’equip local?. Vagin i vegin les tanques publicitàries de tots els clubs d’esport locals. Hi trobaran les de les empreses proveïdores del municipi. A algú li pot semblar lleig, però no és cap delicte. Se’ls va quedar l’alcalde aquest diners?. Això fora delicte, però algú es creu que un alcalde es ven tan barato?
No pretenc determinar la innocència de ningú. Però tampoc els hem de fer culpables abans que no es demostri. Hi ha una imputació, i haurà d’haver un judici. Mentre, mantinguem la presumpció d’innocència prevista a la nostra constitució. I deixem d’estendre sospites en relació a operacions legals que s’han dut a terme arreu, perquè això cobreix també de sospites a tots els municipis i als seus gestors.
Recordem que anteriorment s’ha acusat i empresonat gent confonent sabó amb explosius!. Qui els torna el temps a aquests innocents, qui la dignitat que se’ls va treure?. La pressa en linxar ara a aquests acusats, sembla pressa per a quedar-se estalvis a l’altra banda. Per que, en tot cas, a judici haurien d’anar tots aquells que van inflar la bombolla immobiliària, i tots aquells que veient-la créixer no van fer prou per aturar-la abans no explotés.
Personalment només recordo a un que ho va intentar. Es diu Pasqual Maragall, començava la seva etapa com a president de la Generalitat i proposava una taxa especial per a les segones residències, i un augment significatiu de l’IBI. El van acusar de voler frenar el sector immobiliari!. Precisament del que es tractava, de frenar-lo abans no ens explotés a la cara.
Com “Al cor a les tenebres”, de Conrad, ara ens volem desfer de qui va anar més lluny en la transformació urbanística de la ciutat. Allà estan les escales mecàniques, les places, els equipaments,.. tot pagat, en molt bona part, amb plusvalues immobiliàries. Com en tants altres indrets. Com es pensa pagar la estació de la Sagrera, amb els 400 milions que s'espera obtenir de les plusvàlues del sol. Si en Bartomeu Muñoz es va enriquir il·lícitament aprofitant el seu càrrec, que la justícia caigui damunt d’ell. Però que es demostri primer.
Així amb aquest i amb els altres imputats de qui es diu que van cobrar en la operació. No se’ns diu si ho van fer amb factura i per una determinada feina, ni tampoc el contrari, només el vel de la sospita que acaba fent culpable a qualsevol que vegi el seu nom citat a l’auto del jutge.
D’alguns d’ells puc donar fe de la seva feina intensa i honesta. I sense proves no em convencerà del contrari la seva aparició en un auto judicial.
lunes, 27 de julio de 2009
Vargas Llosa i Maig del 68
Ahir diumenge 26 d’agost, en Mario Vargas Llosa publicava un article a El País en el que sostenia que el maig del 68, amb el seu “prohibit prohibir”, només havia aconseguit el descrèdit de l’autoritat dels mestres. Descrèdit al que en Vargas Llosa atribueix el fracàs de la escola pública i, fins i tot, la irrupció de la violència juvenil en algunes d’aquestes.
Sentir l’eco de la rebel·lió del 68 en les revoltes estudiantils actuals pot tenir quelcom de poètic, i tant de veritat com la que pugui haver en la poesia. Però acusar maig del 68 del fracàs de la escola pública actual em sembla un gra massa.
Suposem per un moment que enlloc d’aquest fracàs tots els joves, doncs la educació és obligatòria per a tots ells, fossin estudiants exemplars i, en conseqüència, tots ells volguessin anar a la universitat. Fins i tot suposem que hi hagués universitat per a tots. Hi hauria també per a tots ells un lloc de treball adequat a les seves titulacions, o més aviat i desprès d’aplicar-se en l’estudi durant vint anys, la majoria d’ells hauria d’acontentar-se amb una feina molt per sota de les seves capacitats adquirides?.
El fracàs escolar, que només de forma minoritària i puntual es mostra com a rebel·lió contra el sistema, i majoritàriament com a rebel·lió suïcida dels mateixos joves fracassats, no fa sinó anticipar el fracàs i la frustració que el sistema els hi té preparada. La diferència és que aquests suïcides socials pensen haver triat el seu destí, enlloc de trobar-se’l, i alhora eximeixen de culpa al sistema. Aquest és l’eco del 68, que com tots els ecos torna cap a qui va fer el crit.
Com no ha de tenir descrèdit qui promet i no acompleix?. Això és el que fa un sistema educatiu exclusivament dirigit a la incorporació al mercat de treball: prometre un lloc que no hi serà, no per la gran majoria. D’aquí el descrèdit, i no del maig del 68. O en tot cas, d’allò mateix contra el que es rebel·laven llavors els joves durant aquella primavera, un “sistema” avui tant difús que ja no sabem identificar-lo.
Potser una escola menys utilitària, menys centrada en un mercat de treball que inevitablement acabarà frustrant una majoria, i molt més centrada en l’enriquiment de les persones, ni tindria aquest fracàs, ni suposaria aquest descrèdit dels mestres.
Ben al contrari d’això, fins i tot la universitat ens semblava poc orientada a satisfer al “mercat”, que vol poder triar a uns pocs entre un munt, com vol tenir força de treball en excés per a pagar salaris més baixos, i aprofitem Bolonia per a millor servir aquell, tot garantint que estan cobertes en escreix les necessitats de les empreses. I ni tant sols sabem si seran les necessitats de demà.
Si enganyava l’església, al menys era prometent un cel on tothom hi cap. El sistema educatiu enganya oferint el cel només a uns pocs. Això és la competència, diuen. Però i si hi ha qui no vol competir, qui no vol guanyar un cel que li ha de treure a un altra?.
Sentir l’eco de la rebel·lió del 68 en les revoltes estudiantils actuals pot tenir quelcom de poètic, i tant de veritat com la que pugui haver en la poesia. Però acusar maig del 68 del fracàs de la escola pública actual em sembla un gra massa.
Suposem per un moment que enlloc d’aquest fracàs tots els joves, doncs la educació és obligatòria per a tots ells, fossin estudiants exemplars i, en conseqüència, tots ells volguessin anar a la universitat. Fins i tot suposem que hi hagués universitat per a tots. Hi hauria també per a tots ells un lloc de treball adequat a les seves titulacions, o més aviat i desprès d’aplicar-se en l’estudi durant vint anys, la majoria d’ells hauria d’acontentar-se amb una feina molt per sota de les seves capacitats adquirides?.
El fracàs escolar, que només de forma minoritària i puntual es mostra com a rebel·lió contra el sistema, i majoritàriament com a rebel·lió suïcida dels mateixos joves fracassats, no fa sinó anticipar el fracàs i la frustració que el sistema els hi té preparada. La diferència és que aquests suïcides socials pensen haver triat el seu destí, enlloc de trobar-se’l, i alhora eximeixen de culpa al sistema. Aquest és l’eco del 68, que com tots els ecos torna cap a qui va fer el crit.
Com no ha de tenir descrèdit qui promet i no acompleix?. Això és el que fa un sistema educatiu exclusivament dirigit a la incorporació al mercat de treball: prometre un lloc que no hi serà, no per la gran majoria. D’aquí el descrèdit, i no del maig del 68. O en tot cas, d’allò mateix contra el que es rebel·laven llavors els joves durant aquella primavera, un “sistema” avui tant difús que ja no sabem identificar-lo.
Potser una escola menys utilitària, menys centrada en un mercat de treball que inevitablement acabarà frustrant una majoria, i molt més centrada en l’enriquiment de les persones, ni tindria aquest fracàs, ni suposaria aquest descrèdit dels mestres.
Ben al contrari d’això, fins i tot la universitat ens semblava poc orientada a satisfer al “mercat”, que vol poder triar a uns pocs entre un munt, com vol tenir força de treball en excés per a pagar salaris més baixos, i aprofitem Bolonia per a millor servir aquell, tot garantint que estan cobertes en escreix les necessitats de les empreses. I ni tant sols sabem si seran les necessitats de demà.
Si enganyava l’església, al menys era prometent un cel on tothom hi cap. El sistema educatiu enganya oferint el cel només a uns pocs. Això és la competència, diuen. Però i si hi ha qui no vol competir, qui no vol guanyar un cel que li ha de treure a un altra?.
domingo, 12 de julio de 2009
LLiure mercat i llei de Gresham
Fa poc dies, el professor Tugores publicava un article en la premsa en el que recordava la Llei de Gresham, tant antiga com la monedes d’or i plata, i segons la qual la moneda dolenta, es a dir, la de menys valor intrínsec en or o plata, acabava sent la única que circulava, doncs la bona, la de major pes en or o plata, se la guardava la gent. I la recordava veient similituds amb l’actual crisi, en la que, segons ell, els empresaris “dolents” havien desplaçats als “bons”. El lliure mercat, tant estimat pel professor, hauria fracassat en el seu procés “darwinià” de selecció dels millors.
Però certament ha fracassat el lliure mercat?. Exceptuant en Madoff, els suposats empresaris “dolents” no han acabat demostrant que son els millors adaptats, sabent extreure’n per a ells una ingent fortuna?. I no és aquesta fortuna el sinònim d’èxit en la economia de mercat?.
En Darwin explicava que sobrevivien les espècies millors adaptades. No les més bones. Amb independència del que entenguem per bo, i des de quin punt de vista ho entenguem. Des del punt de vista del planeta Terra, per exemple, és l’home una bona espècie?.
El lliure mercat no és en cap cas un mecanisme de selecció dels millors, entenen per millor lo bo respecte a lo dolent, sinó de selecció dels millors adaptats. I com en el cas de la moneda segons la Llei de Gresham, el lliure mercat em temo que sempre acaba deixant fora als bons, segons els valors que qualsevol religió identificaria amb el que és bo, i fent surar i recompensar amb l’èxit als dolents. Als programes dolents de televisió, que encapçalen la programació; a les empreses amb pràctiques dolentes de fidelització, com ara les que inclouen substàncies addictives als seus productes; a les que produeixen al cost mínim, malgrat això pugui suposar treball esclau i de nens; i un llarg etcètera fàcilment comprovable darrera de tota empresa d’èxit..
Al lliure mercat no se li pot negar el mèrit d’haver estat el de major productivitat i, per tant, de major consum de recursos naturals i de producció de residus. Aquest mèrit no se li pot negar. Amb el valor que hom li pugui donar a aquest mèrit. Però difícilment se’l pot associar amb la selecció i promoció de lo “millor”.
Per això cada cop son més necessàries i exigents les regulacions d’aquest lliure mercat. Per què cada cop comporta més risc deixar-lo lliure. En la construcció, en l’alimentació, en la elaboració de qualsevol producte i energia, en la vigilància de la competència i, també, en la dels mercats financers. Per què quan aquesta regulació deixa escletxes, el lliure mercat sempre premiarà als empresaris que sàpiguen utilitzar-les per a fer-se rics.
D’altra banda, tampoc podem identificar a aquells que s’han dut el premi més gran, com els únics culpables de la crisis. Darrera d’aquests banquers cobdiciosos hi havia, també, promotors immobiliaris cobdiciosos venent pisos, ajuntaments cobrant llicències d’obres i majors impostos d’immobles, i el propi Estat veient créixer els seus ingressos. I també, com en els pitjors programes de més audiència televisiva, un munt d’espectadors aplaudint en veure pujar el valor dels seus pisos.
Però certament ha fracassat el lliure mercat?. Exceptuant en Madoff, els suposats empresaris “dolents” no han acabat demostrant que son els millors adaptats, sabent extreure’n per a ells una ingent fortuna?. I no és aquesta fortuna el sinònim d’èxit en la economia de mercat?.
En Darwin explicava que sobrevivien les espècies millors adaptades. No les més bones. Amb independència del que entenguem per bo, i des de quin punt de vista ho entenguem. Des del punt de vista del planeta Terra, per exemple, és l’home una bona espècie?.
El lliure mercat no és en cap cas un mecanisme de selecció dels millors, entenen per millor lo bo respecte a lo dolent, sinó de selecció dels millors adaptats. I com en el cas de la moneda segons la Llei de Gresham, el lliure mercat em temo que sempre acaba deixant fora als bons, segons els valors que qualsevol religió identificaria amb el que és bo, i fent surar i recompensar amb l’èxit als dolents. Als programes dolents de televisió, que encapçalen la programació; a les empreses amb pràctiques dolentes de fidelització, com ara les que inclouen substàncies addictives als seus productes; a les que produeixen al cost mínim, malgrat això pugui suposar treball esclau i de nens; i un llarg etcètera fàcilment comprovable darrera de tota empresa d’èxit..
Al lliure mercat no se li pot negar el mèrit d’haver estat el de major productivitat i, per tant, de major consum de recursos naturals i de producció de residus. Aquest mèrit no se li pot negar. Amb el valor que hom li pugui donar a aquest mèrit. Però difícilment se’l pot associar amb la selecció i promoció de lo “millor”.
Per això cada cop son més necessàries i exigents les regulacions d’aquest lliure mercat. Per què cada cop comporta més risc deixar-lo lliure. En la construcció, en l’alimentació, en la elaboració de qualsevol producte i energia, en la vigilància de la competència i, també, en la dels mercats financers. Per què quan aquesta regulació deixa escletxes, el lliure mercat sempre premiarà als empresaris que sàpiguen utilitzar-les per a fer-se rics.
D’altra banda, tampoc podem identificar a aquells que s’han dut el premi més gran, com els únics culpables de la crisis. Darrera d’aquests banquers cobdiciosos hi havia, també, promotors immobiliaris cobdiciosos venent pisos, ajuntaments cobrant llicències d’obres i majors impostos d’immobles, i el propi Estat veient créixer els seus ingressos. I també, com en els pitjors programes de més audiència televisiva, un munt d’espectadors aplaudint en veure pujar el valor dels seus pisos.
lunes, 16 de febrero de 2009
deflació fantasma?
L'allargament de la crisi ha fet aparèixer l'amenaça de quelcom que per alguns economistes és pitjor que la pròpia crisi: la deflació, això és una caiguda sostinguda de preus que té per efecte un ajornament de les decisions de compra, a la espera de comprar més barato, i per tant una nova caiguda de la demanda que auto alimenta la crisi original.
Amb una metàfora que ha fet furor, l'Anton Costas assimilava la inflació amb la febre, i la deflació amb la hipotermia, assenyalant que és molt més fàcil fer baixar la febre, que combatre la hipotermia. Però en realitat, febre i hipotermia no son la malaltia, sinó els seus símptomes. I combatre aquests no resol les seves causes. No caiguem, doncs, en aquest parany.
Pels fanàtics de la "llei" de la oferta i la demanda, segons els quals l'ajustament d'aquestes variables acaba determinant els preus, no hauria d'haver misteri: hi haurà inflació quan la demanda excedeix la oferta, i viceversa. Per tant, si en aquests moments ens trobem amb excés d'oferta, cosa que està molt clara, per exemple, en el sector immobiliari, amb un stock de prop d'un milió d'habitatges, inevitablement cauran els seus preus. I a nivell agregat, la caiguda de la demanda, forçada per l'increment de l'atur, no pot sinó fer baixar l'index general de preus.
Perquè això, que és un mecanisme d'ajust "natural" del mercat, ens fa tanta por?. Només amb una deflació relativa, en relació als altres membres de la UE, podem recuperar la competitivitat perduda durant anys d'inflació més gran que la d'ells. Quelcom que abans resolíem per via de la devaluació.
Anul·la aquest virtut l'efecte ajornament del consum?. D'entrada, només podrà ajornar-se allò que pot esperar: canviar el cotxe o la TV, si no és que se'ns trenqui; canviar o adquirir la primera llar; etc,.. però no afectarà allò que no pot esperar: el menjar, la roba, les vacances quan les tenim, els subministres corrents, els col·legis dels nens,... I pel que fa a allò que pot esperar, bàsicament habitatge i cotxe, no teníem ja un excés d'oferta?. No ha estat precisament l'habitatge el responsable tant del boom recent, com de la crisi actual?.
Deixem els símptomes i anem a les causes. La crisis ha estat fruit de la explosió de la bombolla immobiliària: un creixement injustificat de la oferta i els seus preus, que trobava demanda gràcies al crèdit fàcil i barato, en gran mesura procedent de l'estalvi de fora (dues de cada tres hipoteques). Tancada l'aixeta d'aquest estalvi, per la crisi financera internacional, el cercle mostra els seus vicis i es trenca.
Però que era un cercle viciós estava clar, i que no es podia mantenir també. Per que no es demanava llavors la intervenció del govern?. Que hauria passat de fer-ho, limitant per exemple els imports dels préstecs, o l'endeutament forani de la banca?. En primer lloc s'hauria construït menys, això vol dir menys feina i menys immigració; per tant, menys demanda agregada de la que hem conegut, i menys inflació, i menys endeutament exterior privat. En definitiva, una economia sanejada però més xica. O també és possible que l'accés a un bon finançament, i la no existència de l'alternativa immobiliària, hagués animat als empresaris a fer inversions productives, i a augmentar les exportacions i, per tant, una economia igual de gran però sanejada.
Però el que haurien estat dues opcions alternatives, ara no poden sinó ser secuencials: primer ens tocarà encongir: aturar l'activitat on hi ha stocks, encaixar aquest decrement de demanda agregada, recuperar competitivitat via preus (menor inflació i/o deflació) i, només després, anar trobant activitat alternativa, que per força ha de ser capaç d'equilibrar els comptes externs (menys importacions, o molta més exportació), i amb això augmentar la ocupació i la demanda.
No es poden viure miratges permanents. La crisi no és conjuntural ni passatgera. Es la expressió de dos desequilibris que son, en el fons, el mateix: haver viscut de prestat, això és, amb préstecs forans que cobrien el dèficit del que no érem capaços de vendre (a fora), i que enlloc d'utilitzar-los per a millorar, i poder més tard no tenir dèficit, l'utilitzàvem per a regalar-nos: un piset més gran o una segona residència. I això aquí, al igual que en els estats units.
I fins que no s'ataquin aquests desequilibris, no hi haurà sortida de la crisi, i aquesta s'anirà agreujant fins que es trobi, en un nivell molt més baix, l'equilibri necessari. Per això serveix de tant poc injectar liquidessa als bancs: han de cobrir préstecs exteriors a curt, que ells havien donat a llarg (hipoteques). I servirà de tant poc el fons d'inversions municipals d'en Zapatero: només amagarà temporalment la hipertrofia de la construcció.
Trobar activitat alternativa, i alhora exportadora, requereix d'una banda millorar en competitivitat, i d'una altra trobar nous productes amb una demanda a satisfer. Per tant, en la sempre ajornada R+D+i, tant de procés com de producte, està la única alternativa solvent.
Amb una metàfora que ha fet furor, l'Anton Costas assimilava la inflació amb la febre, i la deflació amb la hipotermia, assenyalant que és molt més fàcil fer baixar la febre, que combatre la hipotermia. Però en realitat, febre i hipotermia no son la malaltia, sinó els seus símptomes. I combatre aquests no resol les seves causes. No caiguem, doncs, en aquest parany.
Pels fanàtics de la "llei" de la oferta i la demanda, segons els quals l'ajustament d'aquestes variables acaba determinant els preus, no hauria d'haver misteri: hi haurà inflació quan la demanda excedeix la oferta, i viceversa. Per tant, si en aquests moments ens trobem amb excés d'oferta, cosa que està molt clara, per exemple, en el sector immobiliari, amb un stock de prop d'un milió d'habitatges, inevitablement cauran els seus preus. I a nivell agregat, la caiguda de la demanda, forçada per l'increment de l'atur, no pot sinó fer baixar l'index general de preus.
Perquè això, que és un mecanisme d'ajust "natural" del mercat, ens fa tanta por?. Només amb una deflació relativa, en relació als altres membres de la UE, podem recuperar la competitivitat perduda durant anys d'inflació més gran que la d'ells. Quelcom que abans resolíem per via de la devaluació.
Anul·la aquest virtut l'efecte ajornament del consum?. D'entrada, només podrà ajornar-se allò que pot esperar: canviar el cotxe o la TV, si no és que se'ns trenqui; canviar o adquirir la primera llar; etc,.. però no afectarà allò que no pot esperar: el menjar, la roba, les vacances quan les tenim, els subministres corrents, els col·legis dels nens,... I pel que fa a allò que pot esperar, bàsicament habitatge i cotxe, no teníem ja un excés d'oferta?. No ha estat precisament l'habitatge el responsable tant del boom recent, com de la crisi actual?.
Deixem els símptomes i anem a les causes. La crisis ha estat fruit de la explosió de la bombolla immobiliària: un creixement injustificat de la oferta i els seus preus, que trobava demanda gràcies al crèdit fàcil i barato, en gran mesura procedent de l'estalvi de fora (dues de cada tres hipoteques). Tancada l'aixeta d'aquest estalvi, per la crisi financera internacional, el cercle mostra els seus vicis i es trenca.
Però que era un cercle viciós estava clar, i que no es podia mantenir també. Per que no es demanava llavors la intervenció del govern?. Que hauria passat de fer-ho, limitant per exemple els imports dels préstecs, o l'endeutament forani de la banca?. En primer lloc s'hauria construït menys, això vol dir menys feina i menys immigració; per tant, menys demanda agregada de la que hem conegut, i menys inflació, i menys endeutament exterior privat. En definitiva, una economia sanejada però més xica. O també és possible que l'accés a un bon finançament, i la no existència de l'alternativa immobiliària, hagués animat als empresaris a fer inversions productives, i a augmentar les exportacions i, per tant, una economia igual de gran però sanejada.
Però el que haurien estat dues opcions alternatives, ara no poden sinó ser secuencials: primer ens tocarà encongir: aturar l'activitat on hi ha stocks, encaixar aquest decrement de demanda agregada, recuperar competitivitat via preus (menor inflació i/o deflació) i, només després, anar trobant activitat alternativa, que per força ha de ser capaç d'equilibrar els comptes externs (menys importacions, o molta més exportació), i amb això augmentar la ocupació i la demanda.
No es poden viure miratges permanents. La crisi no és conjuntural ni passatgera. Es la expressió de dos desequilibris que son, en el fons, el mateix: haver viscut de prestat, això és, amb préstecs forans que cobrien el dèficit del que no érem capaços de vendre (a fora), i que enlloc d'utilitzar-los per a millorar, i poder més tard no tenir dèficit, l'utilitzàvem per a regalar-nos: un piset més gran o una segona residència. I això aquí, al igual que en els estats units.
I fins que no s'ataquin aquests desequilibris, no hi haurà sortida de la crisi, i aquesta s'anirà agreujant fins que es trobi, en un nivell molt més baix, l'equilibri necessari. Per això serveix de tant poc injectar liquidessa als bancs: han de cobrir préstecs exteriors a curt, que ells havien donat a llarg (hipoteques). I servirà de tant poc el fons d'inversions municipals d'en Zapatero: només amagarà temporalment la hipertrofia de la construcció.
Trobar activitat alternativa, i alhora exportadora, requereix d'una banda millorar en competitivitat, i d'una altra trobar nous productes amb una demanda a satisfer. Per tant, en la sempre ajornada R+D+i, tant de procés com de producte, està la única alternativa solvent.
lunes, 26 de enero de 2009
prediccions impredictibles
Sembla que els economistes no aprendrem mai i, malgrat no encertar-ne cap, seguirem fent prediccions. En aquest moments, sobre la evolució de l'atur derivat de l'actual crisis econòmica, i sobre la sortida d'aquesta mateixa.
Com ens atrevim a predir la sortida d'una crisis, quan no hem estat capaços de predir-la?. Es prediu el que passaria si no féssim res, o se suposa que és irrellevant el que se'n faci?. Es descompten els efectes que tindran les pròpies prediccions?.
L'utillatge economètric és, a la fi, un sofisticat utillatge estadístic i, per tant, d'inferència. Basats en el que ha passat, inferim (projectem) el que passarà. Per tant, un canvi brusc de tendència, sempre s'escaparà. Com ho ha estat l'esclat de la crisis, i molt probablement ho serà la sortida, la qual dependrà de les mesures que prenguin "tots" els actors: governs, empreses i ciutadans.
Cap ciència es capaç de predir un fenomen si en la seva evolució s'alteren, fora del control del científic, les condicions de partida. I això no posa en qüestió la ciència. I això és el que passa amb els fenòmens econòmics: els agents canvien les condicions constantment, i en molts casos en funció de les prediccions que se'n facin.
O es pensa Almúnia que predir un atur del 20% l'any vinent, no afectarà les decisions dels ciutadans (treballadors i empresaris)?. I si les afecta, en quin sentit?. Potser era una aposta, una forma de fer veritat la predicció construint-la?.
Sigui quina sigui la resposta, no sembla acceptable aquest tipus de declaracions d'un responsable polític. Com no ho son les d'en Solbes dient que no tenen marge de maniobra davant la crisis. Per que cal un govern, doncs, si no es capaç de gestionar la realitat que li toca viure?.
De fet, son dos expressions d'una mateixa actitut. Un prediu el futur com quelcom indiferent del que es faci, i altre diu que no es pot fer res. I tots dos menteixen. El futur dependrá del que fem, i cadascun influirá en ell en proporció al seu pes económic.
Quina absurditat, si no fos així, el dispendi del propi Estat en mesures dinamitzadores.
De fet, el que si podem fer els economistes és avaluar l'efecte de les mesures que es prenguin. De les que coneguem. I fins i tot l'efecte que induiran aquestes en altres agents. I d'aqui construir un model amb possibles escenaris. Peró lo altra, les prediccions independents de les accions que es facin, és pura fe estadística, com l'análisi gràfica bursària. I igual que aquesta no va ser (no és) capaç de predir una fallida (ni la de Lehman Brothers, ni cap altra), ni un éxit empresarial (l'aparició i creixement de Google, per exemple), tampoc aquella pot predir ni una crisis, ni la seva sortida.
Com ens atrevim a predir la sortida d'una crisis, quan no hem estat capaços de predir-la?. Es prediu el que passaria si no féssim res, o se suposa que és irrellevant el que se'n faci?. Es descompten els efectes que tindran les pròpies prediccions?.
L'utillatge economètric és, a la fi, un sofisticat utillatge estadístic i, per tant, d'inferència. Basats en el que ha passat, inferim (projectem) el que passarà. Per tant, un canvi brusc de tendència, sempre s'escaparà. Com ho ha estat l'esclat de la crisis, i molt probablement ho serà la sortida, la qual dependrà de les mesures que prenguin "tots" els actors: governs, empreses i ciutadans.
Cap ciència es capaç de predir un fenomen si en la seva evolució s'alteren, fora del control del científic, les condicions de partida. I això no posa en qüestió la ciència. I això és el que passa amb els fenòmens econòmics: els agents canvien les condicions constantment, i en molts casos en funció de les prediccions que se'n facin.
O es pensa Almúnia que predir un atur del 20% l'any vinent, no afectarà les decisions dels ciutadans (treballadors i empresaris)?. I si les afecta, en quin sentit?. Potser era una aposta, una forma de fer veritat la predicció construint-la?.
Sigui quina sigui la resposta, no sembla acceptable aquest tipus de declaracions d'un responsable polític. Com no ho son les d'en Solbes dient que no tenen marge de maniobra davant la crisis. Per que cal un govern, doncs, si no es capaç de gestionar la realitat que li toca viure?.
De fet, son dos expressions d'una mateixa actitut. Un prediu el futur com quelcom indiferent del que es faci, i altre diu que no es pot fer res. I tots dos menteixen. El futur dependrá del que fem, i cadascun influirá en ell en proporció al seu pes económic.
Quina absurditat, si no fos així, el dispendi del propi Estat en mesures dinamitzadores.
De fet, el que si podem fer els economistes és avaluar l'efecte de les mesures que es prenguin. De les que coneguem. I fins i tot l'efecte que induiran aquestes en altres agents. I d'aqui construir un model amb possibles escenaris. Peró lo altra, les prediccions independents de les accions que es facin, és pura fe estadística, com l'análisi gràfica bursària. I igual que aquesta no va ser (no és) capaç de predir una fallida (ni la de Lehman Brothers, ni cap altra), ni un éxit empresarial (l'aparició i creixement de Google, per exemple), tampoc aquella pot predir ni una crisis, ni la seva sortida.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)