L'allargament de la crisi ha fet aparèixer l'amenaça de quelcom que per alguns economistes és pitjor que la pròpia crisi: la deflació, això és una caiguda sostinguda de preus que té per efecte un ajornament de les decisions de compra, a la espera de comprar més barato, i per tant una nova caiguda de la demanda que auto alimenta la crisi original.
Amb una metàfora que ha fet furor, l'Anton Costas assimilava la inflació amb la febre, i la deflació amb la hipotermia, assenyalant que és molt més fàcil fer baixar la febre, que combatre la hipotermia. Però en realitat, febre i hipotermia no son la malaltia, sinó els seus símptomes. I combatre aquests no resol les seves causes. No caiguem, doncs, en aquest parany.
Pels fanàtics de la "llei" de la oferta i la demanda, segons els quals l'ajustament d'aquestes variables acaba determinant els preus, no hauria d'haver misteri: hi haurà inflació quan la demanda excedeix la oferta, i viceversa. Per tant, si en aquests moments ens trobem amb excés d'oferta, cosa que està molt clara, per exemple, en el sector immobiliari, amb un stock de prop d'un milió d'habitatges, inevitablement cauran els seus preus. I a nivell agregat, la caiguda de la demanda, forçada per l'increment de l'atur, no pot sinó fer baixar l'index general de preus.
Perquè això, que és un mecanisme d'ajust "natural" del mercat, ens fa tanta por?. Només amb una deflació relativa, en relació als altres membres de la UE, podem recuperar la competitivitat perduda durant anys d'inflació més gran que la d'ells. Quelcom que abans resolíem per via de la devaluació.
Anul·la aquest virtut l'efecte ajornament del consum?. D'entrada, només podrà ajornar-se allò que pot esperar: canviar el cotxe o la TV, si no és que se'ns trenqui; canviar o adquirir la primera llar; etc,.. però no afectarà allò que no pot esperar: el menjar, la roba, les vacances quan les tenim, els subministres corrents, els col·legis dels nens,... I pel que fa a allò que pot esperar, bàsicament habitatge i cotxe, no teníem ja un excés d'oferta?. No ha estat precisament l'habitatge el responsable tant del boom recent, com de la crisi actual?.
Deixem els símptomes i anem a les causes. La crisis ha estat fruit de la explosió de la bombolla immobiliària: un creixement injustificat de la oferta i els seus preus, que trobava demanda gràcies al crèdit fàcil i barato, en gran mesura procedent de l'estalvi de fora (dues de cada tres hipoteques). Tancada l'aixeta d'aquest estalvi, per la crisi financera internacional, el cercle mostra els seus vicis i es trenca.
Però que era un cercle viciós estava clar, i que no es podia mantenir també. Per que no es demanava llavors la intervenció del govern?. Que hauria passat de fer-ho, limitant per exemple els imports dels préstecs, o l'endeutament forani de la banca?. En primer lloc s'hauria construït menys, això vol dir menys feina i menys immigració; per tant, menys demanda agregada de la que hem conegut, i menys inflació, i menys endeutament exterior privat. En definitiva, una economia sanejada però més xica. O també és possible que l'accés a un bon finançament, i la no existència de l'alternativa immobiliària, hagués animat als empresaris a fer inversions productives, i a augmentar les exportacions i, per tant, una economia igual de gran però sanejada.
Però el que haurien estat dues opcions alternatives, ara no poden sinó ser secuencials: primer ens tocarà encongir: aturar l'activitat on hi ha stocks, encaixar aquest decrement de demanda agregada, recuperar competitivitat via preus (menor inflació i/o deflació) i, només després, anar trobant activitat alternativa, que per força ha de ser capaç d'equilibrar els comptes externs (menys importacions, o molta més exportació), i amb això augmentar la ocupació i la demanda.
No es poden viure miratges permanents. La crisi no és conjuntural ni passatgera. Es la expressió de dos desequilibris que son, en el fons, el mateix: haver viscut de prestat, això és, amb préstecs forans que cobrien el dèficit del que no érem capaços de vendre (a fora), i que enlloc d'utilitzar-los per a millorar, i poder més tard no tenir dèficit, l'utilitzàvem per a regalar-nos: un piset més gran o una segona residència. I això aquí, al igual que en els estats units.
I fins que no s'ataquin aquests desequilibris, no hi haurà sortida de la crisi, i aquesta s'anirà agreujant fins que es trobi, en un nivell molt més baix, l'equilibri necessari. Per això serveix de tant poc injectar liquidessa als bancs: han de cobrir préstecs exteriors a curt, que ells havien donat a llarg (hipoteques). I servirà de tant poc el fons d'inversions municipals d'en Zapatero: només amagarà temporalment la hipertrofia de la construcció.
Trobar activitat alternativa, i alhora exportadora, requereix d'una banda millorar en competitivitat, i d'una altra trobar nous productes amb una demanda a satisfer. Per tant, en la sempre ajornada R+D+i, tant de procés com de producte, està la única alternativa solvent.
