LLiure mercat i llei de Gresham

Fa poc dies, el professor Tugores publicava un article en la premsa en el que recordava la Llei de Gresham, tant antiga com la monedes d’or i plata, i segons la qual la moneda dolenta, es a dir, la de menys valor intrínsec en or o plata, acabava sent la única que circulava, doncs la bona, la de major pes en or o plata, se la guardava la gent. I la recordava veient similituds amb l’actual crisi, en la que, segons ell, els empresaris “dolents” havien desplaçats als “bons”. El lliure mercat, tant estimat pel professor, hauria fracassat en el seu procés “darwinià” de selecció dels millors.

Però certament ha fracassat el lliure mercat?. Exceptuant en Madoff, els suposats empresaris “dolents” no han acabat demostrant que son els millors adaptats, sabent extreure’n per a ells una ingent fortuna?. I no és aquesta fortuna el sinònim d’èxit en la economia de mercat?.

En Darwin explicava que sobrevivien les espècies millors adaptades. No les més bones. Amb independència del que entenguem per bo, i des de quin punt de vista ho entenguem. Des del punt de vista del planeta Terra, per exemple, és l’home una bona espècie?.

El lliure mercat no és en cap cas un mecanisme de selecció dels millors, entenen per millor lo bo respecte a lo dolent, sinó de selecció dels millors adaptats. I com en el cas de la moneda segons la Llei de Gresham, el lliure mercat em temo que sempre acaba deixant fora als bons, segons els valors que qualsevol religió identificaria amb el que és bo, i fent surar i recompensar amb l’èxit als dolents. Als programes dolents de televisió, que encapçalen la programació; a les empreses amb pràctiques dolentes de fidelització, com ara les que inclouen substàncies addictives als seus productes; a les que produeixen al cost mínim, malgrat això pugui suposar treball esclau i de nens; i un llarg etcètera fàcilment comprovable darrera de tota empresa d’èxit..

Al lliure mercat no se li pot negar el mèrit d’haver estat el de major productivitat i, per tant, de major consum de recursos naturals i de producció de residus. Aquest mèrit no se li pot negar. Amb el valor que hom li pugui donar a aquest mèrit. Però difícilment se’l pot associar amb la selecció i promoció de lo “millor”.

Per això cada cop son més necessàries i exigents les regulacions d’aquest lliure mercat. Per què cada cop comporta més risc deixar-lo lliure. En la construcció, en l’alimentació, en la elaboració de qualsevol producte i energia, en la vigilància de la competència i, també, en la dels mercats financers. Per què quan aquesta regulació deixa escletxes, el lliure mercat sempre premiarà als empresaris que sàpiguen utilitzar-les per a fer-se rics.
D’altra banda, tampoc podem identificar a aquells que s’han dut el premi més gran, com els únics culpables de la crisis. Darrera d’aquests banquers cobdiciosos hi havia, també, promotors immobiliaris cobdiciosos venent pisos, ajuntaments cobrant llicències d’obres i majors impostos d’immobles, i el propi Estat veient créixer els seus ingressos. I també, com en els pitjors programes de més audiència televisiva, un munt d’espectadors aplaudint en veure pujar el valor dels seus pisos.