Vargas Llosa i Maig del 68

Ahir diumenge 26 d’agost, en Mario Vargas Llosa publicava un article a El País en el que sostenia que el maig del 68, amb el seu “prohibit prohibir”, només havia aconseguit el descrèdit de l’autoritat dels mestres. Descrèdit al que en Vargas Llosa atribueix el fracàs de la escola pública i, fins i tot, la irrupció de la violència juvenil en algunes d’aquestes.

Sentir l’eco de la rebel·lió del 68 en les revoltes estudiantils actuals pot tenir quelcom de poètic, i tant de veritat com la que pugui haver en la poesia. Però acusar maig del 68 del fracàs de la escola pública actual em sembla un gra massa.

Suposem per un moment que enlloc d’aquest fracàs tots els joves, doncs la educació és obligatòria per a tots ells, fossin estudiants exemplars i, en conseqüència, tots ells volguessin anar a la universitat. Fins i tot suposem que hi hagués universitat per a tots. Hi hauria també per a tots ells un lloc de treball adequat a les seves titulacions, o més aviat i desprès d’aplicar-se en l’estudi durant vint anys, la majoria d’ells hauria d’acontentar-se amb una feina molt per sota de les seves capacitats adquirides?.

El fracàs escolar, que només de forma minoritària i puntual es mostra com a rebel·lió contra el sistema, i majoritàriament com a rebel·lió suïcida dels mateixos joves fracassats, no fa sinó anticipar el fracàs i la frustració que el sistema els hi té preparada. La diferència és que aquests suïcides socials pensen haver triat el seu destí, enlloc de trobar-se’l, i alhora eximeixen de culpa al sistema. Aquest és l’eco del 68, que com tots els ecos torna cap a qui va fer el crit.

Com no ha de tenir descrèdit qui promet i no acompleix?. Això és el que fa un sistema educatiu exclusivament dirigit a la incorporació al mercat de treball: prometre un lloc que no hi serà, no per la gran majoria. D’aquí el descrèdit, i no del maig del 68. O en tot cas, d’allò mateix contra el que es rebel·laven llavors els joves durant aquella primavera, un “sistema” avui tant difús que ja no sabem identificar-lo.

Potser una escola menys utilitària, menys centrada en un mercat de treball que inevitablement acabarà frustrant una majoria, i molt més centrada en l’enriquiment de les persones, ni tindria aquest fracàs, ni suposaria aquest descrèdit dels mestres.

Ben al contrari d’això, fins i tot la universitat ens semblava poc orientada a satisfer al “mercat”, que vol poder triar a uns pocs entre un munt, com vol tenir força de treball en excés per a pagar salaris més baixos, i aprofitem Bolonia per a millor servir aquell, tot garantint que estan cobertes en escreix les necessitats de les empreses. I ni tant sols sabem si seran les necessitats de demà.

Si enganyava l’església, al menys era prometent un cel on tothom hi cap. El sistema educatiu enganya oferint el cel només a uns pocs. Això és la competència, diuen. Però i si hi ha qui no vol competir, qui no vol guanyar un cel que li ha de treure a un altra?.