maragallades (1)

Diumenge passat es va presentar al Palau de la Musica l'Oda Inacabada, d'en Pasqual Maragall, Alcalde Olímpic i President de l'Estatut. Hi ha altres maragallades, però, menys conegudes i malgrat això prou reveladores del tarannà d'en Maragall. Jo mateix he tingut ocasió de treballar en alguna d'elles.

Barcelona Tecnologia la primera. Un intent "avant la letre", doncs parlem del 1988, de convertir els resultats de recerca universitària en productes i empreses. Probablement, quelcom excessiu per a ser impulsat per un ajuntament. Però és cert que en Maragall no limitava allò que creia que s'havia de fer, en funció de les competències de l'ens on fos. D'altra banda, a qui millor li hauria correspost impulsar quelcom així, com hauria estat el Govern de la Generalitat, en aquelles èpoques tenia per Director d'Indústria un "Neocon" que defensava que la millor política industrial era la que no existia.

Així doncs, amb l'impuls de l'ajuntament de Barcelona, les llavors tres úniques universitats de la ciutat (politècnica, autònoma i central), i d'algunes empreses accionistes per a poder estar a prop del llavors alcalde pre-olímpic, més que no pas per creure en el projecte, vàrem començar una feina apassionant d'anar cercant pels laboratoris universitaris projectes susceptibles d'explotació comercial. Tot just s'havia aprovat a l'Estat la LRU (llei de reforma universitària), que per primer cop permetia la col.laboració entre les universitats i les empreses, intentant acabar amb la encara avui dia mal resolta relació entre el mon de la ciència i la economia productiva del país.

Com en part passa avui amb el procés de Bolonia, alguns consideraven perillosa aquesta aproximació de la empresa al santa sanctorum universitari. I no negaré que en ocasions aquella s'aproxima per, i aquesta li presta, serveis en franca competència deslleial amb despatxos i consultories privades. I també crec que, a més de tecnologia, es a dir, coneixements susceptibles d'aplicació pràctica, la universitat s'ha d'ocupar de la ciència, es a dir, de saber més i millor com son les coses, de descobrir les lleis que les regeixen. Sense que a priori tingui una utilitat pràctica més o menys mediata.

En tot cas, la idea d'en Maragall ja era llavors la de que el model econòmic del nostre país havia d'anar-se orientant cap un més propi de la societat del coneixement: innovació, tecnologia, productivitat,... I déu n'hi do la de projectes que vàrem trobar!. En poc més de quatre anys vàrem patentar i desenvolupar un sistema de criopreservació de vàlvules de cor humanes per a trasplantament (encara avui l'únic banc europeu de vàlvules de cor), un nucli de truges hiperprolífiques (les nostres tenien 10 porquets per part, mentre holandeses i belgues en tenien 12), noves varietats de flors (fins llavors totes importades), un nou mòdul de potència, etc. Malauradament, desenvolupar la tecnologia va ser més fàcil que comercialitzar el producte: no vàrem trobar empreses d'aquí amb capacitat per comercialitzar productes innovadors, i com a tals orientats al mercat global, i a la fi vàrem haver de vendre'ls a empreses foranes.

Com la pròpia Barcelona Tecnologia, que un cop fora en Maragall de l'alcaldia, no va trobar en en Clos la motivació suficient i es va iniciar un curiós procés de venda: en aquell moment érem una vintena d'enginyers i una cartera de productes reeixits, i vàrem trobar empreses locals interessades en comprar-nos si ens desfèiem dels enginyers, que consideraven un passiu, mentre empreses de fora, pel contrari, s'interessaven pels enginyers. Així doncs, vàrem vendre als primers els productes, i traspassar als segons els enginyers. Dit d'una altra manera, els d'aquí es van quedar els ous, que es podien posar ràpid a la paella, i els de fora les gallines. Quin ridícul!, com i quan canviarem el país?.