maragallades 2

Com suposo queda clar en la entrada anterior, per a mi maragallada no té cap dels atributs pejoratius que en ocasions li atribuïa la premsa i la oposició política. Ben al contrari, la faig sinònim de genialitat, és a dir, quelcom de visionari anticipat al seu temps i abstret de les restriccions de l'entorn.

I de la segona de la que vull parlar és de la proposta d'en Maragall, a l'inici del seu mandat al front de la Generalitat, d'una taxa per a les transaccions amb segones residències. Se li va tirar al coll tothom, començant per l'ex-alcalde de Puigcerdà. Els feia por aturar el sector de la construcció i, de retruc, de la resta de negocis al voltant del turisme.

Òbviament hauria frenat el sector constructor/immobiliari. I d'això es tractava, de frenar-lo abans de que es produís l'esclat de la bombolla immobiliària. Però està clar que prevenir no sol tenir bona recepció, en tant que només mostra el cost de la pròpia prevenció, i no el molt més gran d'allò que evita i no podem encara mesurar, o no volem creure que vindrà. I així passem de no evitar-ho, a lamentar-ho.

Pel que fa a aquest cas, a lamentar en primer lloc la pròpia crisi immobiliària, i en segon lloc la empremta de quan estava en alça: un reguitzell d'urbanitzacions arreu i sense fi, a la platja i la muntanya, la majoria d'elles amb un grau d'ocupació inferior als 20 dies per casa i any. Haver-ne fet menys cases, potenciant a canvi altres formes de turisme, com ara les cases rurals, hauria suposat cap sotrac als negocis que viuen del turisme?.

Suposo que avui trobaríem major consens en l'alternativa maragalliana: menys construcció, altres formes de turisme, cap punxada d'un globus no inflat, menys ingressos municipals per construcció i IBI compensats per la pròpia taxa/fre. Allò genial, però, és veure-ho abans.